• Iniciatives i Programes

TEATRE, GÈNERE I COOPERACIÓ

"L’objectiu principal no és fer teràpia, però sí considero que tots els processos educatius són bastants màgics i poden ser terapèutics, sobretot aquells on els continguts sorgeixen de l'anàlisis de les realitats de les pròpies persones.” – Montse Magem


Són les 4h de la tarda d’un dimecres qualsevol de Setembre però avui tenim una cita transoceànica especial. A l’altra banda de la pantalla ens espera la Montse Magem, cafè en mà i preparada per una entrevista que ja sabem que s’allargarà entre totes les anècdotes que ella té per explicar-nos. Són les 8 del matí a El Salvador i de fons s’escolta el bullici de la ciutat que es desperta. Ciutat que la va acollir fa 18 anys i que s’ha convertit en una segona casa. Tot i que com ella diu, mai va decidir quedar-se, tots aquest anys de treball al país, li han deixat un bon grapat d’experiències úniques, i un català amb un bonic accent salvadoreny. Si us la voleu imaginar, heu de pensar en ella com una d’aquelles persones que sempre està en moviment. No ens equivoquem si diem que l’energia de la Montse s’escola entre la pantalla de l’ordinador i vesteix qualsevol dels projectes en els quals participa.

Tot i que com a bona polifacètica li costa definir-se, nosaltres li hem demanat qui és i ens ha dit: “Soc facilitadora de processos i educadora.” Ha treballat sobretot amb grups de joves i dones acompanyant-los en processos educatius transformadors. Diu que a IP va descobrir que els processos educatius eren màgics i podien transformar la societat i, amb tot això a la motxilla, va decidir creuar el món per conèixer l’altra cara de la moneda en primera persona.

Des d’aleshores, treballant de la mà de diferents organitzacions s’ha submergit en la realitat de El Salvador i les seves comunitats rurals per dur a terme aquests processos terapèutics. Avui hem parlat amb ella del que aquella terra li ha aportat i de la seva visió sobre els dos mons.

Comencem amb una pregunta difícil. Com definiries el què fas? I qui és la Montse?

Bona pregunta, perquè sóc incapaç de fer-me un perfil, tinc un currículum amb una pila de pàgines...però, si m’hagués de definir seria educadora i facilitadora de processos. És a dir, a nivell més formal vaig estudiar psicologia i vaig fer educació social, però sempre m’he dedicat més a l’educació no formal, i aquí, a les comunitats he treballat més des de l’enfoc de l’educació popular.

I què és una facilitadora de processos?

Quan parlo de facilitadora de processos és perquè des de la concepció de l’educació popular, que és amb l’enfoc amb el que estic treballant els últims anys, jo no educo res, jo no ensenyo res, com deia Freire, ens eduquem tots i totes mediatitzades pel món... Una mica, el que es pretén és facilitar que, en els grups amb els que treballo, vagin sorgint les idees, no les dono jo, no sóc la creadora del procés...el procés es fa entre tots i totes, el coneixement es construeix de forma col·lectiva, partint sempre de les seves realitats. Per això, dic facilitadora de processos, entenent que qualsevol procés formatiu és això, un procés, i que la part més important no és tant el resultat com el procés en sí.

Ets una facilitadora de processos que treballa molt a través del teatre de l’oprimit/da d’on sorgeix i què és? En què consisteix?

El teatre de l’oprimit/da és un mètode pedagògic, polític, estètic concebut per Augusto Boal, un dramaturg brasiler que qüestionava perquè l’art havia de ser eina d’uns quants... La seva proposta era utilitzar el teatre com a eina d’anàlisi de la realitat i de situacions d’injustícia i opressió per a la seva transformació Són un conjunt d’exercicis i tècniques concretes a través de les quals treballes. Per exemple, una de les més conegudes és el teatre fòrum. Utilitzar una obra de teatre que s’ha construït amb la gent per treballar conflictes, poden ser conflictes socials, on hi hagi una desigualtat, una injustícia, on hi hagi un oprimit/da i un opressor/a...En definitiva, utilitzem per analitzar i reflexionar sobre la realitat i buscar solucions alternatives. El teatre de l’oprimit/oprimida no deixa de ser una eina de transformació, posada al servei de les persones i que va de la mà de l’educació popular.

Per tant podem dir que el teatre de l’oprimit/da és una eina educativa?

Sí, realment és una eina educativa. S’utilitza l’art com a mitjà per canviar i transformar situacions i realitats. El mateix autor deia alguna cosa així com “el teatre de l’oprimit no pretén fer teràpia, però el mateix procés és terapèutic”. L’objectiu no és fer teràpia, però sí considero que tots els processos educatius són bastants màgics i si que poden ser terapèutics.

Al llarg de la teva carrera laboral a El Salvador has treballat majoritàriament amb joves, dones i equips tècnics en diferents organitzacions. Ara mateix amb quin projecte i quina organització estàs treballant?

Ara mateix estic més de "freelance" és a dir, treballo per lliure i em presento i faig propostes per a diferents organitzacions per a desenvolupar feines concretes. Una de les realitats que passa aquí, és que l’Estat no assumeix la part social i aleshores qui assumeix aquesta part sobretot són les ONG. Les ONG normalment tenen els seus equips formats, però per feines més concretes el que fan és treure-les a concurs públic .I ara mateix estic com per lliure optant a aquests processos més puntuals.

I com són aquests projectes?

Habitualment aquest projectes o consultories són molt curts, és a dir, són coses molt interessants però la pega és que tenen un període de temps molt curt. Son processos molt petits i a vegades, la meva crítica és pensar si realment són processos que generen impacte, però...ara mateix estic en un projecte que va sortir treballant amb joves un tema de drets sexuals i reproductius a partir de les seves vivències en relació a la sexualitat y la violència

Ara també faré el treball de camp per l’ adaptació d’una guia sobre “ Mecanismes comunitaris de protecció a la infància i adolescència per a la prevenció de la violència sexual” amb èmfasis sobre el tema de migració forcada. Degut a la violència hi ha molta gent desplaçada dins del territori i que també marxa fora. Per tant, ara estic amb aquestes dues coses, el projecte amb joves i el treball de camp de la guia.

Fa 18 anys que vas arribar a El Salvador. Què et sembla si tornem a l’inici de tot això...Com vas arribar allà i el més important, per què decideixes quedar-te?

Començaré per l’última pregunta. La cosa és que jo mai vaig decidir quedar-me. Bueno...és molt estrany, però en realitat el tema és que mai vaig decidir marxar. Jo estava treballant a Iniciatives i Programes i sempre tenia com aquelles idees de viatjar, i viatjar a Llatinoamèrica i “la revolució”. Però realment sempre pensava en viatjar. Mai m’havia plantejat anar a treballar i quedar-me...i sí, tenia ganes de veure, estava curiosa de descobrir i sempre deia que aniria però no pensava en quedar-me.

I tot va començar perquè vaig decidir anar un estiu amb un company i una companya del C.O. Montserratina i al tornar, vaig pensar que m’havia quedat amb ganes i que tenia que tornar. Aleshores una amiga que deixava una plaça d’un voluntariat de llarga durada em va dir que em presentes. I vaig pensar: “A l’aventura!” I aquí estic...Jo sempre dic que no crec que fos la millor, però sí la que tenia més ganes...

I com va ser l’arribada a El Salvador?

A l’arribar, vaig anar a parar a una zona rural, a les comunitats. Crec que si hagués arribat a la ciutat no m’hauria quedat. Crec que tot va ser perquè vaig conèixer la gent i em van enamorar. Era un moment que podríem dir de post-guerra perquè feia relativament molt poc que s’havia acabat el conflicte armat, pensa que els acords de pau es signen al 1992 i jo vaig arribar al 2001.

Per tant, estava tot molt en un moment d’organització, un moment de construir o reconstruir. Jo vaig estar treballant conjuntament amb els i les educadores populars de la zona , va arribar un moment que jo havia de marxar al desembre i s’estaven organitzant coses pel maig i em vaig veure anotant aquelles activitats a l’agenda. Allà va se quan vaig pensar: “Vinga em quedo un any més”...Per això sento que vaig decidir quedar-me, perquè no veia mai el moment de marxar.

Et vas anar enamorant de la gent i del país?

Si, crec que em vaig anar enganxant amb les coses. En aquell moment em semblava tot molt més real, o, com que era una realitat tant diferent de la que jo coneixia, vaig sentir que necessitava més temps. Després de 6 mesos, tenia la sensació que no coneixia res i vaig sentir que si en aquell temps encara no coneixia res, no podia fer res…

Havia d’entendre més coses, havia de poder treballar i poder analitzar moltes més coses per treballar conjuntament amb la gent. De cop em vaig adonar que ja no era una persona que ve de fora i aporta els coneixements...allà, a les comunitats, em vaig adonar que jo havia anat allà a aprendre.

Al llarg d’aquests anys, has anat i tornat entre Barcelona i El Salvador diferents cops. Com és el contrast entre les dues societats?

Al llarg d’aquest any, quan he anat, m’han xocat coses que són molt diferents…Quan vaig cap allà o vinc cap aquí, ja sé que son dos mons molt diferents. He de dir que també va una mica per temporades. A l'època de la crisi de l’estat espanyol, per exemple, m’atabalava molt, perquè jo entenia que hi havia crisis, però també m’adonava de com ens mirem el melic i quina poca visió global hi ha. Vull dir que sento que es parla molt de globalització però no tenim el cap global. Per exemple, aquí molta gent té la imatge que allà és la “madre patria” i que tots tenim diners i que som els salvadors...i allà hi ha una visió que ho sabem tot i que ho ensenyarem a tothom...

El primer any una cosa que em xocava molt, eren les coses que aquí son un luxe i allà estan normalitzades. Com per exemple la salut. A Catalunya hi ha una seguretat sanitària universal i en canvi ens queixem molt. Em sobta que tothom es queixa molt i en canvi a El Salvador es tot al contrari, hi ha persones que viuen a la misèria absoluta però hi ha molta acceptació. Això són grans contrastos, tot i que hem dura una setmana, després se’m passa.

I en l’àmbit social on tu estàs més implicada a nivell laboral? Quins contrastos i realitats destacaries?

En aquest cas, la diferència és una cosa que té a veure molt amb el tema de la cooperació, que per mi, almenys aquí a El Salvador, ha generat un sistema molt paternalista, on tot depèn molt de la cooperació. L’Estat no assumeix aquesta part social, tot depèn de la cooperació, generant dinàmiques concretes i repetint lògiques colonials.

En l’àmbit educatiu, per mi, té molt a veure amb el sistema. Per exemple, el tema de les escoles públiques a Catalunya. Les escoles públiques a El Salvador tenen molt pocs recursos, les i els mestres estan molt mal pagats, mal formats, i la gent de classe mitja no opta per portar els seus fills a l’escola pública, perquè no són de qualitat. Per una classe mitja, aquí sembla que no és una opció. A l’escola pública no es va per opció si no per eliminació, fent d’aquests espais llocs de segregació i de marginació. Per això, el tema de l’educació em xoca molt, clar que hi ha coses a millorar a tot arreu.

Una altra cosa que també m’agradava molt d’aquí, és l’organització a les comunitats rurals. Vaig aprendre molt a nivell organitzatiu.

Una gran part d’aquests processos que has realitzat, han estat amb dones al món rural. Com són aquests projectes d’empoderament femenins?

Per treballar amb les dones parteixes de les necessitats pràctiques i les necessitats estratègiques. A les zones rurals, normalment les dones no estan en la condició o posició de ser les que aporten els diners a casa. Per això, per empoderar, la idea dels projectes era que estiguin cobertes les necessitats pràctiques, com l’economia. Hi ha molts projectes de microcrèdits, de microeconomia i cooperatives perquè elles puguin tenir els seus propis guanys i que no només administrin els diners, si no que també els aportin.

L’empoderament, amb necessitats estratègiques, és sobretot la formació, de prendre consciència que tenen poder i entendre que ho poden fer. Consisteix sobretot a donar aquestes eines perquè elles assumeixin el seu propi poder, però clar tenint també cobertes les necessitats pràctiques, al mateix temps que treballes les estratègiques.

Què destacaria d’aquests processos amb els grups de dones?

Destacaria sobretot la força increïble, que quan s’ajunten són imparables i al prendre consciència de la seva situació ja no hi ha marxa enrere. Hi ha molts projectes de cooperació, o de microcrèdits que se’ls atorga a les dones perquè els projectes de dones són exitosos. Crec que quan s’ajunten o ens ajuntem som poderoses.

I en aquests grups quines vivències i dinàmiques sorgeixen?

Jo estava més a la part de formació, i des d’aquesta vessant, el que puc veure és que amb les metodologies utilitzades descobrim que la majoria de dones en aquest país han estat violentades. Per tant, no destacaria com a fet principal, però com a ex-aula, és increïble la quantitat de dones que se n’adonen que ho no han gaudit mai amb la seva parella o que han estat sotmeses o violentades i han estat enfrontant violència masclista. Des de tots els àmbits, també amb violència econòmica, o sexual.

Normalment no hi ha gaire contacte entre les dones de la comunitat, i en aquests projectes s’acaba generant com un espai de trobada i de confiança entre elles i comparteixen coses que mai havien compartit abans. Em semblen espais molt interessants, la veritat...

I entre els processos que has participat, hi ha alguna dona que recordis que tens com a referent i que et va copsar la seva història?

Molt difícil escollir...però mira jo com a referent et diria una dona, la Vidalina, que és d’una comunitat on jo vaig estar, Santa Marta. No vaig treballar amb ella directament però ens vam trobar a la comunitat. Nosaltres al 2005 vam treballar perquè hi havia una minera que venia a la comunitat, i ella es va començar a involucrar en la lluita, una dona de la zona rural, i comença a formar part de la “Mesa Nacional” en contra de la mineria metàl·lica a El Salvador, essent una de les principals portaveus. És reconeguda nacional e internacionalment per la seva lluita en defensa del territori i el que més m’agrada d’ella és que quan parla ho fa des de la vivència, des de l’interior i amb molta força y humilitat.

Jo crec que a la Vidalina li ha canviat la vida, perquè penso que ha fet un canvi vital important. Ella no ha sigut de les persones que ha rebut infinitat de tallers de gènere, sinó que ella és feminista de cos i després ha anat aprenent el que això significava.

Abans d’acabar, tu vas començar el teu camí laboral a Iniciatives i Programes i després vas seguir a Llatinoamèrica. Com definiries el teu pas per IP?

És una mica el meu melic a nivell professional. . Havia acabat la carrera i treballant als centres oberts vaig descobrir que m’agradava l’àmbit educatiu. És on descobreixo que és màgic i que m’agrada, que m’agrada molt el món de la transformació social.

Començo a treballar amb serveis socials i m’adono que estava aprenent a construir processos i ho veia com a molt normal. Quan arribo aquí és quan m’adono que tampoc era tan normal, que treballàvem molt i que fèiem un munt de coses. D’alguna forma, treballava a un país receptor de migració i tenia ganes de veure l’altra cara, la part dels països que expulsen la migració. En definitiva, tenia ganes de veure l’educació des de l’altra cara de la moneda.


Entrevista a Montse Magem. Educadora i facilitadora de processos a El Salvador

Article d'Alba Martin. Directora de projectes d'Iniciatives i Programes

Contacte

Telèfon: 936372111

Correu electrònic:

iniciatives@grup-ip.cat

bcn@grup-ip.cat

  • Google+ Long Shadow
  • LinkedIn Long Shadow
  • Twitter Long Shadow

© 2019 per Iniciatives i Programes S.L.